Palabras, imágenes, canciones, emociones que nos acompañan en nuestro camino.

dilluns, 4 d’abril de 2011

EINES PER AFRONTAR LES CRISIS

Bé, avui tinc un tema que em preocupa molt i, sovint, m'atabala. Com sabeu molts i moltes de vosaltres estic entre feines (o a l’atur, però no m’agrada la paraula, no estic aturat!). M’agrada estar assabentat de tot i mirar programes de la tele, escoltar ràdio, llegir... I en aquests temps de crisi m’arriben molts missatges de com afrontar-la. De que la crisi és una oportunitat pel creixement, de que una crisi és bona, de que en surts enfortit, de que s’han afrontar amb optimisme i que el que vol el cor la ment ho acaba per mostrar.....

Però, a cops, m’ho qüestiono tot. De tant esperar caus en una etapa de letargia, de falta de motivació. Hi crec en tots aquests missatges, hi crec perquè els he viscut en mi mateix. Han passat diverses crisis per la meva vida, pèrdua de feines, divorci, pèrdua dels pares, moltes pèrdues que, amb el temps, he vist que sí que m’han fet créixer. I qué ho que havia viscut com un drama, un carreró sense sortida, ha esdevingut una gran porta oberta a mons nous, a emocions noves.   

Aquesta crisi, ja us dic que a cops, la veig diferent. M’ha agafat en un moment en que estic enfortit, treballant-me, com molts sabeu. I m’ha ajudat el fet de creure que tot passarà, que tinc un projecte de vida en el que crec i que estic lluitant, estudiant, fent contactes, movent-me molt.... Però quan no veus respostes.... Quan no veus cap indicador extern de que estàs en la bona línia que hem de fer?.  Quan, per uns moments, perdo l’esperança o les ganes de lluitar, o la fe en mi, que puc fer?.

Sóc conscient de que molta gent està com jo, molt pitjor que jo que no tinc cap mena de responsabilitats excepte jo (que ja és prou important!).  I pateixo per mi i per tota aquesta gent. Fins a quin punt els hi serveixen aquests missatges?. Fins a quin punt es pot aguantar?, fins quan no sortirem a demanar explicacions?, Fins quan...?

Veig pel carrer a gent gran remenant contenidors, gent jove a la porta del Caprabo esperant recollir el que llencen, sé de casos realment esfereïdors i no fem res. Quan em surt alguna feineta, treballo com a prospector/inseridor laboral i fent alfabetització digital,  em venen usuaris desesperats, sense subsidis, amb fills, amb hipoteques... I no puc deixar de posar-me en la seva pell. Ningú ens ha ensenyat a viure en aquesta incertesa, sé que tot a la vida és incert però quan t’hi va la vida i la dels teus fills no em puc imaginar com ho deuen d’estar vivint.

Els polítics parlen i parlen, però en son conscients d’ho malament que ho està passant la gent?. Em pregunto si realment fan alguna cosa més que esbatussar-se verbalment i donar-se la culpa els un amb els altres, en definitiva, si saben les penúries que passa molta gent.  I no parlo de poder anar de vacances, sinó d’arribar a fi de mes, de donar de menjar als fills. Els banquers segueixen fent diners (i sinó els ajuden...). Escolto l’Arcadi Calzada o el Niño Becerra i se’m posen els pels de punta, m’entristeixo. Hem perdut la solidaritat?, no hi ha res que ens faci moure, sortir al carrer?. Com podem dir prou a tot això?.  

No vull allargar-me més, les idees em venen al cap una darrera l’altra i escriure no és el meu fort.... Volia deixar palesa la meva indignació, la tristor que a cops m’envaeix, però també la certesa que seguiré lluitant, buscant el meu lloc que sé que hi és, sortirà. M’agrada creure en les paraules que ens diuen psicòlegs, coachs, aquests acompanyants emocionals que tinc. Gràcies Mercè, Jaume, Àlex, Rosa, Xavier, Arcadi, Santiago, a tot l’equip de l’Ofici de viure, i a tants i tants que em deixo, per tot el que em feu créixer, creure i veure, tenir-vos i sentir-vos aprop és important per a mi. Però a cops defalleixo, em veig entrat als cinquanta, amb l'atur a punt d'acabar-se, sense respostes, i és humà fer-ho, i aleshores dubto, dubto, i tinc por, molta por....





Extracte del programa l'Ofici de Viure:

Quan parlem de crisi sovint s’anomena l’ideagrama xinès  que descriu aquest terme. Està format per dues pinzellades que signifiquen perill i oportunitat. Es a dir, sigues conscient del perill però reconeix la oportunitat. Tot i així és un moment de transició que pot amagar grans oportunitats perquè la dificultat ens obliga a sortir de la letargia, a mobilitzar els nostres recursos i fins i tot a re inventar-nos
Xavier Guix: “No totes les crisis són iguals però totes tenen una cosa en comú, la resistència i el canvi. Ens situen alhora en una posició ambivalent, oportunitat o amenaça?. També les seves conseqüències es divideixen en dos. T’enfonses o t’enforteixes, però mai tornes a ser el mateix."
Víctor Frankl: Si bé no sempre podem triar allò que ens toca viure, sí podem escollir la nostra actitud, la nostra conducta davant les circumstàncies.
Per enfrontar els reptes que ens planteja una crisi disposem d’una sèrie d’eines psicològiques per fer que les circumstàncies adients girin, en la mesura del possible, al nostre favor. La dificultat, ben enfocada, estimula l’energia, l’afany de superació i la creativitat.
A la vida cada crisi és clau perquè ens fa renunciar a una part del que som per esdevenir el que podríem ser. Quan les coses es compliquen es quan aprofundim en la nostra transformació i ens acostem a l’essència de la vida que és el canvi.

Sigmund Freud: “Dono gràcies a la vida perquè res no em va ser fàcil. Quan ens afecta una crisi sovint perdem el confort i el plaer però som més a prop d’aconseguir la plenitud i la felicitat. Les dificultats ens permeten elevar-nos més enllà de les nostres possibilitats i superar allò que creiem que eren els nostres límits”.
Mercè Conangla: "Quan tot sembla enfonsar-se toca redimensionar el problema i, a continuació, abordar-lo dins del nostre marge de maniobra considerant-lo una oportunitat per millorar i créixer." "La crisi no sempre és una oportunitat de millora, estarà en funció de l’equipatge, de l’entrenament de la persona i de la seva xarxa del voltant."
Àlex Rovira: “La crisi desperta la nostra visió del futur i ens permet traspassar límits. Ens ajuda a estimar, ens transforma i ens fa més creatius”. "La crisi es vida, si no vius situacions crítiques és que estàs mort. Relativitza, el que ara sembla terrible demà pot ser una benedicció. Transforma’t, el canvi ve de fora cap a dins, la transformació de dins cap a fora. Progressa amb la crisi, desenvolupa la teva capacitat crítica, el teu criteri, crea i pensa diferent, sigues un rebel constructiu. Supera’t a tu mateix, la crisi et pot ajudar a treure el millor de tu. Cultiva l’optimisme realista, el destí és el que et passarà si no fas res per canviar la teva realitat. Sigues íntegre compleix el que promets i predica amb l’exemple, troba un sentit al dolor, completa el que has perdut amb el que crearàs a partir d’ara, estima i fes. La vida té sentit per l’amor i la bellesa que siguem capaços de crear."
Rosa Marsellès: “La crisi, qualsevol tipus de crisi, s’ha d’afrontar des de l’auto- coneixement. L’autoconsciència de quina és la realitat que ens envolta, que és el que ens ha conduït a aquets pròpia crisi i no espantar-se, no bloquejar-nos, no immobilitzar-nos, senzillament ser molt freds. Visualitzar què és el que ens ha dut a aquest camí i, a partir d’aquí, dissenyar el camí per poder sortir-nos, amb força, amb coratge i sempre passant a l’acció. Hi ha eines basades, sobretot, en la presa de consciència per desbloquejar-nos, per reconèixer que és el que està passant i prendre decisions de manera coherent, sense indecisió i de la manera més efectiva.”   

Martin Luther King:Només hi ha dues formes d’afrontar les dificultats, o reaccionem amb amargor o bé transformem el patiment en força creativa.

Scott Peck: Els nostres moments de més incertesa solen tenir lloc quan ens sentim profundament incòmodes, infeliços o insatisfets, allà hi ha la lucidesa, perquè en aquests moment empesos per la nostra insatisfacció sortim delcamí conegut i comencem a explorar diferents maneres de fer les coses i una altra mena de respostes.

Charles R. Swindoll: Ens trobem constantment davant de grans oportunitats brillantment disfressades de situacions impossibles.

1 comentari:

  1. Joan, has estat molt clar amb les teves paraules i penso, com tu has dit, que la millor manera de tirar endevant i no defallir és reinventar-se. Estudiar, crèixer interiorment, poder descubrir facetes que potser no havies explotat.

    De tota manera, les idees emprenedores, de fer alguna cosa a nivell d'autònom, cada vegada prenen més forma i hi ha més gent que s'atreveix a llençar-s'hi.

    Potser no és una gran solució però sí una bona opció.

    Ànims, i si veus que un dia afluixes, mira dins teu, com em fas a mi quan negrejo, i segur que trobes la raó per aixecar cap. A mi sempre em funciona!!!

    ResponElimina