Una vegada hi havia un nen que estava sempre malhumorat i de mal geni. Quan s'enfadava, es deixava endur per l'ira i deia i feia coses que ferien les persones que tenia més a prop. Un dia, el seu pare li va donar una bossa amb claus i li va dir que cada vegada que tingués un atac d'ira clavés un clau a la porta de la seva habitació. El primer dia en va clavar trenta-set. En el transcurs de les setmanes següents, el nombre de claus va anar disminuint. A poc a poc va anar descobrint que li era més fàcil controlar l'ira que no pas clavar claus en aquella porta de fusta massissa. Finalment, va arribar un dia que el nen no va haver de clavar cap clau. Ho va dir al seu pare i aquest li va suggerir que cada dia que no s'enrabiés podia desclavar un clau de la porta.
Va passar el temps i, un dia, el nen li va dir al pare que ja havia arrencat tots els claus. Aleshores el pare el va agafar de la mà, el va dur fins a la porta de l'habitació i li va dir:
- Fill, ho has fet molt bé, però fixa't en els forats que han quedat a la porta. Quan una persona es deixa endur per l'ira, les seves paraules deixen cicatrius com aquestes. Una ferida verbal pot fer tant de mal com una ferida física. L'ira deixa senyals. No ho oblidis mai!
Jaume Soler i M. Mercè Conangla
Ben cert, les senyals que deixa són tan subtils que ni me n'adono. Recordar aquest conte i els forats que poden deixar els claus m'ajudarà a ser més conscient.
ResponEliminathankius